Núria Mirabet, alimentar-se és acceptar la finitud

La poeta Núria Mirabet publica Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams (Edicions Trípode, 2020) i l’Enric Umbert-Rexach s’endinsa en els seus versos i n’escriu aquesta ressenya per a la Llavor Cultural.

La poeta Núria Mirabet | Foto: Aurèlia Gonzàlez.

Esther Williams fou una reconeguda nedadora que va saber aprofitar aquesta qualitat aquàtica per infiltrar-se en el món cinematogràfic. La seva esvelta figura penjada d’una liana “d’elasticitat irreversible” la recordo sempre del bracet de l’apol·lini Johnny Weissmüller, l’ídol masclista del moment. Qui no voldria emmirallar-se en una artista que sabia nedar per la vida com peix entre dues aigües? Qui no ha utilitzat la imitació per sortir del seu búnquer, és a dir, de “l’estructura opaca de la por”?

Núria Mirabet (Barcelona, 1966), lletraferida que s’estrena com a poeta amb el llibre Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams (Edicions Trípode, 2020) reflexiona sobre temes que, com borbolls que breguen per eixir, tenia enquistats i necessitava alliberar. Un exercici de manipulació de la realitat amb el qual pretén arribar a l’essència.

El llibre està dividit en dues parts, una primera, Lianes, on s’apropa a “una ja-no-sé-qui-soc” i ens presenta el debat ontològic i fins i tot nihilista perquè “se li asseca la vida / com la fusta quan crema / i es dissolt en cendra”. I una segona, les rates que imiten l’Esther Williams, on s’endinsa en l’estrès de la solitud i en el conflicte relacional i afectiu.

El primer poema actua a manera de poètica i perfila les coordenades de la resta del text. Conscient que som presoners de la violència originària difícil d’eludir i que l’alliberament és gairebé impossible, Mirabet cerca un canvi de rumb, millor dit, un canvi d’emplaçament. Parteix d’un lloc on “no tinc sorra que em faci de coixí” i es deleix per assolir un nou escenari allà on “els grillons em nuïn amb l’aire, que m’amari de tot i que em desvetlli”. Un trajecte carregat d’entrebancs però amb l’esperança i el consol com horitzó.

Núria Mirabet se sent atrapada pel llaç de diverses idees que només el poema podrà amansir. Amb una mirada visceral, aguda i punyent, indaga i analitza en profunditat  conflictes relacionals, “el mapa de la teva pròpia infidelitat”, de solitud, “cap camí em duu enlloc” i de desamor, “la rutina d’una distància que no coneixia”. Temes diversos d’auto-exploració sondejats des de la receptivitat de la pell -la paraula més recurrent del llibre-. La pell, com a sinònim de vulnerabilitat on rau la ferida que arriba al centre de l’ànima, “la pell és la balsa del meu naufragi”.

Llibre d’estructura molt narrativa i sense cap títol ni cites que previnguin el lector. No hi ha un fil argumental que encadeni els poemes però si alguns agrupaments temàtics. Parla a un tu amb qui s’emmiralla constantment, una tècnica que li permet obrir de bat a bat la perspectiva del discurs, “saber-te, saber-me”. Brega per desemmascarar la realitat que l’envolta, la seva i la de l’entorn, en una lluita constant per arribar al moll de l’os, “les mascaretes que ens eclosionen les boques”. Imatges que defugen dels tòpics més trillats per buscar la veritat, para dejar de mentir con palabras abstractas, que deia la poeta Chantal Maillard, un dels seus principals referents. Mirabet assaja un estil molt coherent i homogeni tant en la forma com en el contingut.

Poemes sense rima ni mètrica però amb música aconseguida pel ritme intern. Selecció molt acurada de sorprenents metàfores que ens remeten a la introspecció poètica d’Anne Carson, “t’he escrit una carta en blau / i te l’he enviat en una gota d’aigua”. Versos farcits de sentit i de lirisme, “el silenci persisteix…sense subordinades”. Una poesia directa i reflexiva, epidèrmica i amb multiplicitat de capes. En el pròleg, Pere Gimferrer diu que ens trobem amb el saqueig imaginístic de la dada immediata del pensament adolorit i lúcid que desvetlla els caires polièdrics del jo poètic. Efectivament, només cal llegir: “en la llera d’una fosa / l’insomni vincla / una ombra”.

Celebro la publicació de Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams per tractar-se d’un llibre que s’endinsa en la quotidianitat amb poemes molt imaginatius que corprenen el lector. Per cert, és el primer llibre de poesia catalana contemporània que publica l’editorial Trípode. Un camí iniciat amb molt bon peu.

Laura Basagaña

ENRIC UMBERT-REXACH

Poeta.