Francesc Parcerisas Vázquez: “La traducció és una mica com el teatre, un món de ficció que el lector i l’espectador s’han de creure”

El poeta i traductor Francesc Parcerisas | Foto: Arxiu particular.

Francesc Parcerisas Vázquez  (Begues, 1944), llicenciat en filosofia per la UB i doctorat en teoria de la traducció per la UAB, és traductor, poeta, i ha treballat com a professor al Departament de Traducció i Interpretació de la UAB. Ha format part de diversos jurats de premis de traducció; ha estat portaveu de la secció de traductors de l’AELC; i ha participat en diversos grups europeus de promoció de la traducció. En la seva etapa com a director de la ILC va impulsar els Seminaris de Traducció Poètica de Farrera. El 1992 rep el Premi de la Crítica Serra d’Or per la traducció de La llanterna de l’arç, de Seamus Heaney; el 2001 rep el Premi Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica i el Ciutat de Barcelona per Un esborrany de XXX Cantos, d’Ezra Pound. Entre d’altres, ha traduït autors com Rimbaud, Scott Fitzgerald, Poe, Tolkien, Pavese, i Lessing; i ha dirigit la col·lecció de traduccions literàries «Clàssics Moderns» per a l’editorial EDHASA.

L’escriptora Sílvia Romero l’entrevista per a la secció ‘La veu del traductor’.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Francesc Parcerisas: Només faig traducció de l’anglès al català. En altres èpoques, amb l’agosarament de jovenet, en vaig fer del francès i de l’italià al castellà i al català. I del castellà al català també algun cop.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Francesc Parcerisas: Si no recordo malament, vaig començar traduint articles per a enciclopèdies; però el primer encàrrec de debò em va arribar de les mans del professor Antoni Vilanova que em va demanar si volia traduir un llibre del francès al castellà per a la col·lecció Palabra en el tiempo, de Lumen, que ell dirigia. El llibre era una traducció francesa d’un autor hongarès, Milan Füst, i la novel·la es diu, en la traducció castellana, Historia de mi mujer. Jo, que era molt innocent, vaig pensar que allò seria bufar i fer ampolles però em va costar molt, i vaig tenir sort de l’ajut d’un company que ja en sabia molt més, i que després ha estat un traductor de molt de renom, Carlos Manzano. Vist amb distància, ara puc dir que el problema no era només la meva notable inexperiència traductora, sinó també la meva inexperiència vital. És un llibre que té com a tema central la gelosia i crec que no es pot traduir sense comprendre bé què estàs traduint. Jo era un jove que no tenia ni idea del que era la gelosia i segur que això em feia traduir a contrapel.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Francesc Parcerisas: Ara tradueixo molt poc, però durant la pandèmia vaig traduir una sèrie important de poemes de l’autora en llengua anglesa, Tjawangwa Dema, nascuda a Botswana, que havia de participar en un festival a Barcelona. Va donar la casualitat que és professora de literatura a la Universitat de Bristol, la mateixa on jo vaig fer classes va cinquanta anys! Per desgràcia la seva vinguda a Barcelona es va haver d’ajornar per les restriccions, però suposo que algun dia les traduccions serviran, d’una manera o una altra, per divulgar la seva poesia. Són poemes d’una força enorme, molt punyents, devastadors, com es pot veure en alguns dels videos que té penjats a la xarxa. Es tracta de poemes plens de noms i referències culturals que jo desconeixia i que vaig haver de buscar, i de connotacions que no m’era fàcil copsar. Vaig tenir l’enorme sort que em van passar el seu correu electrònic i ens vam poder escriure; ella va respondre amb molta amabilitat les meves preguntes i interrogants (que ocupaven dues pàgines ben atapeïdes!). Va ser una traducció difícil però n’he quedat content.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Francesc Parcerisas: En general els editors, que són els qui n’han de comprar els drets, però els traductors –sobretot els coneguts—poden fer propostes de llibres o autors que els agradin i provar sort. Quan vaig fer de director literari de la col·lecció Clàssics Moderns vaig poder “proposar-me” títols que m’hauria agradat traduir, en aquell cas em vaig haver de conformar amb veure’ls traduïts: Laurie Lee, Aubrey Beardsley o Mervyn Peake són autors que vam publicar i que m’hauria agradat traduir. El Nadal d’un nen a Gal·les de Dylan Thomas el vaig tenir desat a un calaix molts anys, perquè l’havia proposat sense sort a diferents editorials; però finalment Viena s’hi va interessar i va sortir en una edició preciosa il·lustrada per en Pep Montserrat.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Francesc Parcerisas: No cal. Ha de tenir passió per la llengua i gust per l’escriptura –i per la lectura!–, però no cal que tingui obra original pròpia. Conec traductors excel·lents que en tenen prou amb traduir (Dolors Udina o Josefina Caball en són grandíssims exemples) i, d’altra banda, hi ha escriptors que, posats a traduir, poden voler fer una adaptació personal o un lluïment. La traducció americana de La Chamade de Françoise Sagan per Douglas Hofstadter és un bon exemple del traductor que ocupa tota la fotografia. Això també passa amb els professors i especialistes, que poden saber moltíssim sobre un autor o sobre una obra, però que sovint tradueixen sense gaire encert. Tot i que, naturalment, també hi ha professors experts que són un model absolut: Joaquim Mallafrè o Joaquim Sala-Sanahuja, per citar dos col·legues eminents.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Francesc Parcerisas: N’hi ha, però per raons de vegades molt diverses i, fins i tot, un xic rocambolesques. Aprecio molts les traduccions de Cesare Pavese que vaig fer de l’italià sabent-ne molt poc, per encàrrec d’en Francesc Vallverdú, d’Edicions 62. Eren els anys seixanta i em van fer descobrir un autor que encara m’entusiasma. O les primeres de l’anglès, quan feia el servei militar, l’any 1968, buscant paraula per paraula al diccionari! M’agrada la traducció d’El Nadal d’un nen a Gal·les que vaig fer com un exercici durant unes vacances d’estiu, tot escoltant el cassette amb la lectura que en feia Dylan Thomas i una de l’òpera de Menotti La mèdium, també escoltant un cop i un altre la gravació original perquè la traducció encaixés amb la música. Traduir Seamus Heaney em va permetre tractar-lo una mica i establir-hi una certa amistat, perquè congeniàvem en moltes coses. J.R.R. Tolkien m’ha donat moltes alegries –encara de tant en tant faig alguna xerrada sobre la traducció d’El Senyor dels Anells i tinc algunes anècdotes prou sucoses–. D’aquí poc participaré a la presentació de la traducció a l’asturià a Barcelona. Em sembla que Tolkien, més que no pas Eliot, Pound, Poe, Nin, Lessing…, serà el meu claim to fame per a la història, encara que, per com anaven les coses en aquella època, és una traducció que em van pagar bé però de la qual mai no n’he tingut els drets…

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Francesc Parcerisas: Es tracta de llegir a fons l’original, d’interioritzar-lo i repetir-lo. La traducció, que per força és diferent, has d’aconseguir que tingui “un aire de família”, que hi puguis reconèixer l’original sabent que ni hi és, ni hi ha de ser. La traducció és una mica com el teatre, un món de ficció que el lector i l’espectador s’han de creure. Les eines i recursos en la llengua d’arribada, i el gust del traductor, són, no cal dir-ho, la mare dels ous.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Francesc Parcerisas: Es pot perdre alguna cosa en un camp determinat i enriquir la traducció en algun altre. En qualsevol cas la riquesa expressiva que tenim és enorme i la tradició, l’estil, la fraseologia, els diccionaris sempre ens poden ajudar. Però si no tenim deu sinònims com l’original i només en disposem de cinc, fem-ne servir cinc. (Suposant que la sinonímia existeixi, cosa que dubto.) Naturalment com més allunyades són les llengües més difícil és aquesta operació. Entre llengües romàniques, posem per cas, no és fàcil, però l’operació no té res a veure amb el que deu ser traduir del japonès, del xinès, de l’àrab… Aquesta tria obligada és la part més “divertida” de la traducció, que sempre és un text diferent, nou. Cada traducció l’hem d’entendre com una nova lectura –i escriptura—de l’original. A mi m’agrada poder llegir traduccions diverses per fruir del mateix text sota llums diverses. Fa alguns anys Einaudi publicava una col·lecció extraordinària, Scrittori tradotti da scrittori, d’escriptors estrangers traduïts a l’italià per escriptors italians d’anomenada, i de tant en tant incloïa també una segona traducció en una altra llengua; em sembla recordar que Typhoon de Joseph Conrad hi era publicat en l’original anglès acarat amb la versió francesa d’André Gide i amb la traducció italiana d’Ugo Mursia a peu de plana. Una meravella.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Francesc Parcerisas: Sí i no. Jo soc partidari de conèixer l’autor, de llegir-ne altres obres i de tenir com més traduccions millor de l’obra que tradueixes. Però sé que hi ha traductors que volen començar a traduir sense gairebé ni saber de què va el llibre. Aquesta segona opció, que respecto, obliga a fer més versions, a corregir moltes més vegades. També la possibilitat de posar-se en contacte amb l’autor i d’exposar-li els dubtes que tens, és ideal. Crec que era una de les claus de l’èxit dels Seminaris de Traducció de la ILC a Farrera de Pallars: podies discutir amb altres traductors i exposar els dubtes i la controvèrsia a l’autor, que podia decidir sobre les opcions que li plantejàvem (o no…); tot un luxe.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Francesc Parcerisas: Cal que el traductor sigui algú amb gust per la llengua, per la literatura. No s’hi val a destralejar. També cal tenir paciència i constància. La dedicació d’alguns traductors actuals és envejable, tota una lliçó de professionalitat, gosaria dir que ens “salven la llengua” (una expressió espriuana que no m’acaba de fer el pes, perquè crec que és la llengua la que ens salva a nosaltres) tant o més que els escriptors d’obra original.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre. 

Francesc Parcerisas: Els Cantos pisans d’Ezra Pound (Adesiara), La narració d’Arthur Gordon Pym d’E.A. Poe (Proa, que és una reedició posada al dia), El retorn del soldat de Rebecca West (Viena).

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. 

Francesc Parcerisas: Com s’ha repetit sovint, la traducció ensenya a llegir a poc a poc, a estimar els autors. La diversitat del món té el seu epicentre en la traducció, que existeix perquè és el més alt reconeixement de les diferències. Ara que no he de traduir ni de fer classes m’interessa reflexionar sobre el que la traducció representa. Em preocupa, des del vessant teòric, la “necessitat de traduccions”, la necessitat d’incorporar coses “noves” a una cultura, sobretot si això pot ser interpretat com a un símptoma de feblesa de la cultura receptora. (El predomini de les traduccions de l’anglès a tot el món n’és una derivada evident i abassegadora.) Però també em preocupa el “grau zero de la traducció”, és a dir, aquelles situacions en què més val no deixar-se traduir per no aigualir encara més la llengua o la literatura de partida. L’escriptor Christopher Whyte, poeta en gaèlic escocès i bon catalanòfil, té unes reflexions molts interessants sobre aquesta situació límit. I també em preocupa la necessitat de retraduir, que de vegades veig com una submissió innecessària i una mica barroera a imposicions mercantilistes de la indústria editorial.